Des del bloc de Propaganda pel fet, us oferim el vídeo de promoció televisiva del darrer disc d'Obrint Pas, que s'estrenarà el proper 12 de desembre. Un disc molt recomanable amb una promoció molt divertida. Toni Albà hi fa una parodia sobre la figura del monarca espanyol, la crema de fotos i els seus avantpassats.
http://blocs.mesvilaweb.cat/propagandapelfet
[@more@]
Hi vam ser.
Un altra vegada, les expectatives es van acomplir i la gernació avançava Via Laietana avall, un riu d’estelades i un crit un unànime: independència.
Gent normal —amb els seus fill— i cares conegudes, joves compromesos i avis convençuts, catalanoparlants i castellanoparlants, intel·lectuals i curiosos… Un munt de gent! I tots reclamant allò que ja no hauria de demanar una societat que s’autoanomena democràtica: el dret a decidir.
Al final parlaments. I a la zona VIP —rere l’escenari— músics, actors, intel·lectuals… i, sobretot, polítics de diferents tendències que per unes hores van semblar tenir sentit de país, malauradament un miratge conjuntural.
La força de tanta gent s’ha de saber aprofitar i no l’hauríem de malgastar per la incapacitat política, les lluites internes o per les diferències partidistes.
Mai com ara el sobiranisme no havia tingut tanta força, mai tanta gent —en aquesta manifestació i en la del 18 de febrer de fa un any— s’havia mobilitzat per demanar el dret a decidir. Tenim un camp adobat, tenim ganes de treballar, tenim l’aigua de la història que juga a favor nostre —qui s’atrevirà, en ple segle XXI i en territori europeu, a negar la sobirania a un país que la proclama de forma democràtica a través de les urnes?
Ara tan sols falta que aquells que tenen la capacitat de liderar ajudin a germinar aquesta llavor, que escoltin el clam d’un poble que ja no pot dir-ho ni més clar, ni més fort: IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!
Tres imatges:
[@more@]
I els del Col·lectiu 1707, tot i ser de Lleida i no tenir servei de rodalies amb Barcelona, sortirem al carrer i cridarem que "Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures". O potser és justament per això que sortirem, perquè nosaltres, els lleidatans, som els que patim més la mala situació de les infraestructures a Catalunya. Nosaltres, des de Ponent, no tenim problemes amb la connexió de proximitat amb la capital, senzillament no tenim connexió de proximitat. Som perifèria perquè Catalunya, en aquests anys de pseudodemocràcia, no ha estat capaç d’establir l’entramat d’infraestructures que uneix, enforteix i modernitza el territori.
I la raó? La incapacitat política dels nostres representants de no veure-hi més enllà de la legislatura i de les fronteres de l’Estat i de la subordinació econòmica d’un empresariat narcotitzat en els salons ministerials de la Villa y Corte. Ara sembla que s’han adonat, polítics i empresaris, que el país ha perdut pistonada en el concert europeu, i fins i tot en l’Estatal, i que el procés de regionalització i subordinació autonòmica és fruit justament de la innocència del nacionalisme regeneracionista i del no menys il·lús progressisme federalista.
I ara, gràcies a la capacitat negociadora dels catalans i de les polítiques de regat curt i peix al cove, les inversions en infraestructures depenen de la bona voluntat de Estat, no pas de les necessitats del territori i de la lliure decisió dels ciutadans. I aquest Estat ja ha pres una decisió per nosaltres: un desenvolupament centralista que inverteix on i quan convé per els interessos d’aquesta concepció centralitzada. Madrid és el centre i ha esdevingut una capital europea de primer ordre, en part gràcies a les aportacions i a les renuncies de “comunidades” com la nostra.
Si ens integrem a l’Estat perdem el dret a decidir sobre aeroports, autopistes, xarxa ferroviària, telefònica… sobre sobirania. Espanya té el seu projecte de nació més o menys definit, i en aquest projecte compten amb nosaltres com a combustible que cal cremar per enlairar-lo. Hem de decidir si volem ser un part d’aquesta idea o un tot amb projecte propi.
Hem de decidir si volem continuar trucant a la casa de l’amo sempre que vulguem alguna cosa. Hem de decidir si hem de perdre totes les energies explicant-nos una i mil vegades per poder aconseguir un rosegó d’inversions.
Hem de decidir si volem decidir.
Nosaltres serem a Barcelona el dia 1, i cridarem que som una nació… O no! Cridarem que volem la independència perquè el dret a decidir ja ens l’han furtat quatre llestos de Madrid, que ens van endossar un Estatut de fireta, i uns quants, bastant, il·lusos de Catalunya, que hi votar que sí.
Nosaltres serem a Barcelona, i tu… Tu que faràs, continuaràs criticant des del sofà la política en general i la catalana en particular? No critiquis els polítics perquè no fan res que tu no facis, ells tan sols són el reflex de la societat que els vota, i tu des del sofà el seu millor exemple. Dissabte no proclamarem la independència, però, no en dubteu, n’estarem marcant el camí.
Ja ho hem decidit: DISSABTE A BARCELONA.
http://www.decideixodecidir.cat/
[@more@]
Ho hem dit en altres comentaris, el català emprenyat veu que els partits polítics catalans (ERC-CiU) s’anul·len entre ells, en fer-se la competència sumen 0, i el PSOE, amb els seus cacics locals i la corrua de gent amb sou en ser l’agència de col·locació més important del país, en treu profit.
Els càrrecs, els sous, el vol ras, i el regat en curt desactiven el país, això la gent ho sap i acabem generant un autoodi vers els nostres, per la seva incapacitat.
La mateixa feblesa ens du fins aquest atzucac, ERC està col·locant gent a treballar en consorcis i diputacions, això acabarà com CiU 2ª part. És un cercle viciós perquè després aquesta gent tragarà el que sigui per continuar en el càrrec, com la CiU dels últims 12 anys al poder; després, aquests elements, condicionen l’executiva per continuar als governs al preu que sigui, amb els pantalons fins als turmells.
I per més desgràcia saben perfectament que, si en surten del govern, a CiU li faltarà temps per baixar-se’ls ells, amb tota aquesta desgràcia, qui guanya? ESPANYA.
El vol ras, el regat en curt, els odis i rancúnies personals, el patetisme primari més antropològic, la misèria moral de veure el veí (convergent i esquerrà) enfonsat.
Aquesta és la situació que va acabar amb l’estatut, i el PSOE riu, i riu i res no diu.
I no caiguem en l’error de creure que tot és culpa dels dirigents polítics, perquè en cada organització política hi ha uns quadres de comandament entremitjos que condicionen la cúpula a abaixar-se els pantalons i dur-los als turmells, d’un i altres, i això és com una subhasta a la baixa, sempre guanya ESPANYA.
[@more@]
Aquest país només el pot desencallar una societat civil, liberal, treballadora i profundament demòcrata. Aniré a fer una mica d’imaginació: ens en recordem de la generació que guanyà les eleccions al Barça ara fa uns anys, gent jove, desacomplexada, preparada i disposada a “donar els millors anys de la seva vida” al club, aquesta frase va ser seva. Ens cal una gent disposada a donar els millors anys de la seva vida per al pais.
Gent preparada, desacomplexada, directa, demòcrata i disposada a prendre riscos, això només ho poden fer gent que provingui de l’àmbit privat o acadèmic.
Farem una miqueta de ficció, hi posarem noms propis per entendre el perfil de gent que ens cal. Imaginem que Xavier Sala-Martín, Ramon Tremosa, Vicent Partal, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Oriol Junqueres, Germà Bel, Xavier Roig, Ferran Soriano, Sandro Rosell ,Jordi Roche i algun més.
Gent que triomfa en l’àmbit privat o acadèmic, gent preparada, gent que no necessita llepar-li el cul a ningú per arribar a final de mes, gent que si fracassen en l’intent puguin tornar a la vida creativa, cultural i econòmica a casa nostra o a l’estranger.
Però, sobretot gent preparada en l’àmbit de la cultura, la innovació, l’economia, el dret, les noves tecnologies, la logística, els estudis de mercat internacional, l’energia i la ciència.
Aquesta gent prepara una candidatura al Parlament de Catalunya, amb un programa amb tres punts bàsics, i directes a barraca:
1. Referèndum d’autodeterminació.
2. Modernització de la cultura, l’economia, en l’àmbit de la innovació, la gestió del coneixement, les infraestructures i la logística.
3. La cultura de nous valors socials, com la cultura de l’esforç, el civisme, les tradicions i l’autoestima.
Tres punts bàsics i prou, res de tonteries progressistes sobre xecs i subvencions que no siguin per a la gent realment necessitada, o per a la gent que aposti pel risc, la innovació i la creativitat.
Anem a fer més imaginació encara, farem la presentació, la gent preparada i desacomplexada no està per romanços, la presentació de la candidatura es farà en quatre punts estratègics a la vegada:
1r. Lloc, Fossar de les Moreres, no renunciem al que som, i el que hem estat, un poble lluitador i orgullós de la seva cultura i història, símbol de la nostra esperança, allí podrien fer la presentació en Junqueres i en Lopez Tena, català i valencià.
2n Lloc. Brussel··les, símbol de la unitat política europea, som un poble modern obert a Europa i al món, el nostre horitzó és la Unió Europea com a estat federat amb
Europa, alhora també capital de Flandes, paradigma de les bones comunicacions, l’econòmia moderna i la logística, aquí hi posaria a en Lòpez Bofill i en Ramon Tremosa.
3r Lloc. Frankfurt, capital cultural i econòmica de la moderna Europa, símbol de l’economia de mercat, de la modernitat, de tenir l’aeroport més important de la Europa central, nus de comunicacions i interconexió amb el món. Aquí en Sala-Martín i Ferran Soriano.
4rt, Lloc. Helsinki, paradigma de la qualitat educativa, les noves tecnologies, la innovació, i la investigació, allí en Partal i en Xavier Roig.
La presentació la faria amb quatre pantalles on es veiessin els quatre llocs, amb la convocatòria de la premsa internacional, i faria la presentació central al Saló de Cent davant de la nova societat civil, gent més jove i més preparada, no la de sempre, la de les renúncies, de la cua entre cames i de les covardies. També televisada – ja trobaríem alguna TV- i per mitjà de la TV per internet.
No m’imagino la cara que posarien en Saura, la Mallol, Montilla, Zaragoza, Madí, Duran, de Madre, i tot un llarg regitzell d’inutils, covards, venuts, personatges grisos, funcionaris incompetents, llepaculs que només estan al servei de corporacions econòmiques hereves del franquisme i dels seus interessos, i que a més fan apologia de la xancleta, la incultura i la ganduleria.
Potser d’entrada només traurien 5 o 6 diputats, però condicionarien i molt a ERC i CiU que estarien obligats a moure’s, amb una oposició dura i constructiva i basada en la competència i el coneixement, posant en evidència tota aquesta colla de sàtrapes i ganduls.
Només els caldria 4 anys més per donar el cop definitiu, haurien però de temer per la brunete catalana (Vanguardia i Periódico) perquè al començament els farien pols, això però només ho poden aguantar gent d’un perfil com el d’aquest personatges, sense lligams, que poden treballar i guanyar-se la vida arreu del món.
I no tota aquesta crosta que des de 1978 estan assolant el país.
[@more@]
Aquest seria el títol coherent d’un escrit o d’un article d’opinió sobre el que van fer aquesta colla de sàtrapes del PP de Catalunya el dia de la Diada Nacional del nostre país.
El filofranquista “Cocoliso” Sirera anuncia que faran ofrena floral al monument a Rafael Casanoves, i posen uns detectius privats a enregistrar la gent que escridassava els polítics, la resta tots la coneixem.
Això només ens porta a una conclusió: que van participar a l’ofrena floral com una campanya de màrqueting per cercar material per a les pròximes generals.
Que són uns malparits?
Depèn. Ells fan la seva feina, no tenen complexos, tiren pel dret. I aquí refundem catalanismes, posem dates a referèndums que ves a saber, i estem tot el dia foten el ridícul, el préssec i només fem giragonses sobre un mateix eix. Total, per menjar calent i escalfar poltrones.
En comptes de reinventar catalanismes i posar dates, valdria més reinventar la paraula dignitat, coherència, autoestima, fermesa, lluita i combat.
Sí, sí, i ho dic sense complexos, lluita i combat, no cal arribar a la violència –no ho desitgem- només cal dir, ja n’hi ha prou, fins aquí hem arribat.
Maleïda cohesió social i maleïda poltrona.
[@more@]
Els membres del Col·lectiu 1707 ens fem ressò i volem col·laborar en la nova campanya engegada per l’incansable Xavier Mir.
Mir s’ha proposat que durant aquesta setmana, del 3 al 9 de setembre, es faci un visionat massiu del documental sobre el cas de l’Èric Bertran que hi ha penjat a YouTube (subtitulat en anglès) per aconseguir que pugi en els rànquings del portal i que això motivi que sigui vist encara per més gent:
“Si penseu que el cas de l'Èric deixa en evidència l'Estat espanyol i el govern de Zapatero; si penseu que val la pena organitzar-nos per fer d'Internet una plataforma de difusió mundial per fer arribar el missatge que Espanya no és allò que sembla; si creieu que els internautes per un estat propi hem de fer una nova demostració de força utilitzant l'enginy i les possibilitats de les noves tecnologies, aprofitem l'ocasió que ens ofereix aquest reportatge de Xevi Mató”
(Xavier Mir)
http://es.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4
[@more@]
Com a psicòleg, m’hi fixo —i molt— i últimament ERC presenta una comunicació i un llenguatge que sembla dissenyat per algun sociata, o sia pel pitjor enèmic que podem tenir. És una cosa feixuga, poc entenedora i que presenta dubtes. Si no fos perquè coneixem la cara o la veu de l’interlocutor, difícilment el podríem diferenciar d’algun interlocutor de CiU, PSC o ICV, no hi ha ni perfil ni missatge propi, i difícilment és entenedor per a unes noves generacions cansades d’ambigüitats, de missatges superflus, i fatigades de comunicacions repetitives, com em deia l’altre dia un vell militant ens cal anar directe a barraca.
El PSOE i el PP –que són l’autèntic gran pacte, fixeu-vos en Navarra, i la resta són històries— en saben molt més, tenen un missatge clar, entenedor, i molt ben travat, és d’autèntic manual, i estudiat molt probablement en els seus cursets i jornades de formació: en posaré uns exemples, sense voluntat de voler donar lliçons a ningú, això ja ho fa el PSOE-PP.
Tenen la gran capacitat de barrejar nacionalisme i terrorisme, nacionalisme i xantatge, llengua pròpia i imposició, contraposar discurs identitari i problemes reals de la gent, habitatge, sanitat etcètera, reivindicació i victimisme, en això el PP en són autèntics mestres, ho fan a cada frase de manera continua sense parar i amb frases curtes que són les que marquen una bona petjada a la memòria.
Els farsants del PSOE tenen un llenguatge més subtil, però a la vegada tant o més demolidor. Exemples: els problemes reals de la gent, habitatge, sanitat, educació, transport, com he dit abans igual que el PP, però amb l’afegitó de tractar-ho com estar al servei de les persones, no dels territoris, el que en diuen els drets individuals que no col·lectius, òbviament ho fan amb frases curtes, servei al ciutadà, això l’alcalde de Lleida ho repeteix a cada frase.
Pluralitat, aquesta paraula –buida de contingut— la repeteixen una i mil vegades, també tenen la capacitat de barrejar la nostra llengua com a identitaria –la seva no-, i com a poc moderna, retrograda i gens cosmopolita, en la ruqueria aquesta del cosmopolitisme són els grans mestres, però molta gent s’ho empassa.
Presenten també la gran habilitat de desviar l’atenció vers la dreta del PP, com els mals de tot, i tenen l’habilitat d’haver-se apropiat a nivell lingüístic, paraules com esquerra, gestió i polítiques socials, se les han fet seves i formen part de l’imaginari de molta gent com a patrimoni sociata.
Tenen una frase que és de manual sociata i és: nosaltres governem per a les persones, com si els altres partits governessin per al mobiliari i per als marcians. De fet totes les polítiques són socials, absolutament totes, i a la vida tot és gestiona, bé o malament.
El més curiós és la capacitat que tenen de repetició –PP i PSOE-, i d’articular-ho tots i cadascun dels seus interlocutors, cosa que demostra que atenen a manuals perfectament dissenyats per a comunicadors, i generadors d’idees, i a la vegada perfectament apresos pels càrrecs que ho han de transmetre al gran públic, i si a més a més tenen els grans mitjans de comunicació al seu servei, amb perdó de l’expressió, cagada pastoreta.
En canvi a ERC les paraules sobirania i independència sembla que s’han extingit, i el pitjor és que han adaptat llenguatge sociata: polítiques socials, i gestió. Això no és el més greu, el greu és la manca de capacitat de no saber barrejar aquestes paraules de l’imaginari sociata amb estat propi o independència, això en Carod abans ho feia molt bé. Els manca la voluntat i capacitat de saber barrejar el missatge i manipular-lo tal i com ho fan el PP i PSOE.
A cada frase, a cada intervenció, a cada interlocució penso que cal cercar de forma directa la relació entre la manca d’estat propi amb tot, absolutament amb tot.
Problemes d’habitatge, perquè no tenim estat propi.
Problemes de sanitat, perquè no tenim estat propi.
Baix rendiment escolar, perquè no tenim estat propi.
Manca d’infraestructures, perquè no tenim estat propi.
Problemes de drogoaddicció en la gent jove, perquè no tenim estat propi.
Violència domestica, perquè no tenim estat propi.
Embussos a les carreteres, perquè no tenim estat propi.
Baixes pensions de viduïtat, perquè no tenim estat propi.
Dèficit fiscal, perquè no tenim estat propi.
Accidents laborals, perquè no tenim estat propi.
No participem al festival d’Eurovisió, perquè no tenim estat propi.
No és broma, és adquirir la capacitat i l’habilitat de repetir-ho una i altra vegada, de forma a vegades més subtil i a vegades directa i sense embussos tot depenent del context.
Ells ho fan sense complexos, només cal escoltar les declaracions del sàtrapa d’alcalde de Madrid, tots els problemes que ara té Catalunya, que ara no repetiré, són per culpa de les nostres dèries identitaries,i es queda tan ample. Per cert, la frase dèries identitaries també li he escoltat al president de la Generalitat – i més d’una i dues vegades-, i ara és incapaç de donar solucions a tots els problemes de gestió i ningú té collons de retreure-li.
Encara patim aquesta síndrome estúpida i tan catalana de voler quedar bé, sobretot amb els que no ens voten, llavors abandonem els nostres vivers de votants i es queden sense missatge, i per voler quedar bé amb aquesta gent que moltíssimes vegades ens odien a mort, sobretot els sectors de votants sociates, peperos i algun convers, esborrem el nostre missatge i volem adoptar el d’altri, sobretot aquesta obsessió malaltissa, al meu entendre, de voler dividir la societat en dretes i esquerres, batalla dialèctica que ha guanyat molt bé l’esquerra oficial sobretot els farsants sociates i els inútils d’ICV.
Aquesta obsessió de voler ser d’esquerres igual que els altres penso que és equívoca, sobretot per imitació, la gent es queda amb l’original, si la gent vol uns farsants espanyolistes o una esquerra estúpida ja té on triar –PSC o ICV-.
En canvi si es vol un canvi social, basat en els valors republicans de la igualtat de drets i oportunitats, la defensa de la nostra cultura, la nostra economia i un benestar social propi de nacions sobiranes com Noruega, Finlàndia, Holanda i Islàndia, llavors només queda el camí de la independència, i la construcció d’espais i la voluntat per arribar-hi, i la resta són ruqueries d’estúpids esquerranosos menjaflors que són un autèntic llast pel desenvolupament del nostre país.
[@more@]
Com a psicòleg, m’hi fixo —i molt— i últimament ERC presenta una comunicació i un llenguatge que sembla dissenyat per algun sociata, o sia pel pitjor enèmic que podem tenir. És una cosa feixuga, poc entenedora i que presenta dubtes. Si no fos perquè coneixem la cara o la veu de l’interlocutor, difícilment el podríem diferenciar d’algun interlocutor de CiU, PSC o ICV, no hi ha ni perfil ni missatge propi, i difícilment és entenedor per a unes noves generacions cansades d’ambigüitats, de missatges superflus, i fatigades de comunicacions repetitives, com em deia l’altre dia un vell militant ens cal anar directe a barraca.
El PSOE i el PP –que són l’autèntic gran pacte, fixeu-vos en Navarra, i la resta són històries— en saben molt més, tenen un missatge clar, entenedor, i molt ben travat, és d’autèntic manual, i estudiat molt probablement en els seus cursets i jornades de formació: en posaré uns exemples, sense voluntat de voler donar lliçons a ningú, això ja ho fa el PSOE-PP.
Tenen la gran capacitat de barrejar nacionalisme i terrorisme, nacionalisme i xantatge, llengua pròpia i imposició, contraposar discurs identitari i problemes reals de la gent, habitatge, sanitat etcètera, reivindicació i victimisme, en això el PP en són autèntics mestres, ho fan a cada frase de manera continua sense parar i amb frases curtes que són les que marquen una bona petjada a la memòria.
Els farsants del PSOE tenen un llenguatge més subtil, però a la vegada tant o més demolidor. Exemples: els problemes reals de la gent, habitatge, sanitat, educació, transport, com he dit abans igual que el PP, però amb l’afegitó de tractar-ho com estar al servei de les persones, no dels territoris, el que en diuen els drets individuals que no col·lectius, òbviament ho fan amb frases curtes, servei al ciutadà, això l’alcalde de Lleida ho repeteix a cada frase.
Pluralitat, aquesta paraula –buida de contingut— la repeteixen una i mil vegades, també tenen la capacitat de barrejar la nostra llengua com a identitaria –la seva no-, i com a poc moderna, retrograda i gens cosmopolita, en la ruqueria aquesta del cosmopolitisme són els grans mestres, però molta gent s’ho empassa.
Presenten també la gran habilitat de desviar l’atenció vers la dreta del PP, com els mals de tot, i tenen l’habilitat d’haver-se apropiat a nivell lingüístic, paraules com esquerra, gestió i polítiques socials, se les han fet seves i formen part de l’imaginari de molta gent com a patrimoni sociata.
Tenen una frase que és de manual sociata i és: nosaltres governem per a les persones, com si els altres partits governessin per al mobiliari i per als marcians. De fet totes les polítiques són socials, absolutament totes, i a la vida tot és gestiona, bé o malament.
El més curiós és la capacitat que tenen de repetició –PP i PSOE-, i d’articular-ho tots i cadascun dels seus interlocutors, cosa que demostra que atenen a manuals perfectament dissenyats per a comunicadors, i generadors d’idees, i a la vegada perfectament apresos pels càrrecs que ho han de transmetre al gran públic, i si a més a més tenen els grans mitjans de comunicació al seu servei, amb perdó de l’expressió, cagada pastoreta.
En canvi a ERC les paraules sobirania i independència sembla que s’han extingit, i el pitjor és que han adaptat llenguatge sociata: polítiques socials, i gestió. Això no és el més greu, el greu és la manca de capacitat de no saber barrejar aquestes paraules de l’imaginari sociata amb estat propi o independència, això en Carod abans ho feia molt bé. Els manca la voluntat i capacitat de saber barrejar el missatge i manipular-lo tal i com ho fan el PP i PSOE.
A cada frase, a cada intervenció, a cada interlocució penso que cal cercar de forma directa la relació entre la manca d’estat propi amb tot, absolutament amb tot.
Problemes d’habitatge, perquè no tenim estat propi.
Problemes de sanitat, perquè no tenim estat propi.
Baix rendiment escolar, perquè no tenim estat propi.
Manca d’infraestructures, perquè no tenim estat propi.
Problemes de drogoaddicció en la gent jove, perquè no tenim estat propi.
Violència domestica, perquè no tenim estat propi.
Embussos a les carreteres, perquè no tenim estat propi.
Baixes pensions de viduïtat, perquè no tenim estat propi.
Dèficit fiscal, perquè no tenim estat propi.
Accidents laborals, perquè no tenim estat propi.
No participem al festival d’Eurovisió, perquè no tenim estat propi.
No és broma, és adquirir la capacitat i l’habilitat de repetir-ho una i altra vegada, de forma a vegades més subtil i a vegades directa i sense embussos tot depenent del context.
Ells ho fan sense complexos, només cal escoltar les declaracions del sàtrapa d’alcalde de Madrid, tots els problemes que ara té Catalunya, que ara no repetiré, són per culpa de les nostres dèries identitaries,i es queda tan ample. Per cert, la frase dèries identitaries també li he escoltat al president de la Generalitat – i més d’una i dues vegades-, i ara és incapaç de donar solucions a tots els problemes de gestió i ningú té collons de retreure-li.
Encara patim aquesta síndrome estúpida i tan catalana de voler quedar bé, sobretot amb els que no ens voten, llavors abandonem els nostres vivers de votants i es queden sense missatge, i per voler quedar bé amb aquesta gent que moltíssimes vegades ens odien a mort, sobretot els sectors de votants sociates, peperos i algun convers, esborrem el nostre missatge i volem adoptar el d’altri, sobretot aquesta obsessió malaltissa, al meu entendre, de voler dividir la societat en dretes i esquerres, batalla dialèctica que ha guanyat molt bé l’esquerra oficial sobretot els farsants sociates i els inútils d’ICV.
Aquesta obsessió de voler ser d’esquerres igual que els altres penso que és equívoca, sobretot per imitació, la gent es queda amb l’original, si la gent vol uns farsants espanyolistes o una esquerra estúpida ja té on triar –PSC o ICV-.
En canvi si es vol un canvi social, basat en els valors republicans de la igualtat de drets i oportunitats, la defensa de la nostra cultura, la nostra economia i un benestar social propi de nacions sobiranes com Noruega, Finlàndia, Holanda i Islàndia, llavors només queda el camí de la independència, i la construcció d’espais i la voluntat per arribar-hi, i la resta són ruqueries d’estúpids esquerranosos menjaflors que són un autèntic llast pel desenvolupament del nostre país.
[@more@]
